Mentida

Intento abraçar la veritat,
Ja no puc fer marxa enrere.
Sé que alguna cosa ha canviat,
Sentiments que són darrere.

Provo de buscar la resposta
A allò que no és una pregunta.
Em faig mal arrencant la crosta
I encara no he tret la punta.

Clavada dins la pell encesa
Ni l’aigua bullint refreda;
De les mans sento calidesa
Per què el gel és el que queda.

Apareixen interrogants;
Incapaç de contestar.
La ferida de dos amants;
Cap és capaç de curar.

Però què faig amb la confusió
De pensar en els teus petons,
Sento de tot menys aversió
I els vull per tots els racons.

Carícies amb un fort perfum;
Dolor que arranca somriures;
Llavis dels quals surt un fum;
Intents de salt des d’altures.

Ben guardats els dies d’ahir
Toca viure l’endemà.
L’olor que no intenta fugir
Ja l’acomiado amb la mà.

Tota sola a l’habitació
Pensaré en cada record.
No ets i seràs cap distracció
En el fons no hi ha un acord.

Si ara seguís mentiria,
S’acosta el fred i l’hivern.
No vull pensar en la bogeria,
Però ens veurem a l’infern.

L’ocell ferit

Cada dia intento oblidar-te,
seguint el rastre d’un ocell ferit;
m’allunyo d’allò que m’importa,
d’allà on el meu vell cor més ha patit.

M’embolcallo amb altres llençols,
buscant una manera de fugir;
però els meus llavis se senten sols
i per tu no puc evitar sentir.

No saps el que arribaria a fer
perquè tornéssim a aquell prat de flors,
on l’ocell vola sense alè,
on el perill no alimenta les pors.

Faria tot el que pogués
per recuperar aquell bell camp desfet;
que el rifle a l’ocell no apuntés
i no decidissis prémer el gallet.

Ara camino sense rumb
per un fosc i llarg camí ple de roses,
que no deixa passar la llum,
on les espines són molt doloroses.

Perquè sense aixecar la vista
vas disparar-me directe al clavell;
segueixo amb la ferida oberta,
deixo petjades de color vermell.

Cada dia intento oblidar-te,
seguint el rastre del meu cor ferit;
m’allunyo d’allò que m’importa,
d’allà on el vell ocell més ha patit.

 

Poema inspirat per la cançó Procuro olvidarte.