Surto de casa i vaig cap a la parada de l’autobús, a uns quinze minuts, deu si vaig corrents, que és el que acostumo a fer perquè sempre vaig tard. Espero que arribi i hi pujo, mirant si el meu seient de sempre està ocupat. No. Vaig cap allà. M’hi sec i trec el mòbil, per reproduir la llista de música que sempre escolto quan vaig amb bus, aquella que sona durant una hora. Els primers tres quarts d’hora me’ls passo dormint, i és que m’és gairebé impossible no adormir-me amb el vaivé del vehicle i la vibració del motor. I la música, és clar. L’últim quart d’hora ja em desperto, sempre quan arribo a una rotonda en concret. És passar per allà i els meus ulls s’obren automàticament. Hi ha tant per veure. A mesura que l’autobús avança tot recte per una carretera molt gran i molt llarga veig un piló de gent amunt i avall; dones i homes vestits sortint de les seves feines, amics que van al centre comercial, parelles passejant, nens que van cap a la platja, turistes que venen a visitar aquella ciutat de la qual tant han sentit a parlar, famílies que simplement donen un tomb. Cada dia per mi és com una visita guiada, excepte perquè va molt de pressa sense parar, perquè ningú no m’explica cada cosa que veig i perquè no és un d’aquells autobusos vermells sense sostre que van per tot arreu.
Però bé, ja arribo a la parada on haig de baixar, justament el final del trajecte. La plaça on estic la meitat de les meves vint-i-quatre hores, la meva segona casa. Baixo. Mare meva, quina calor. Començo a caminar i noto que res és com sempre, que alguna cosa passa. De primeres em sobta la poca gent que hi ha, quan sol ser un lloc per on costa caminar sense xocar amb algú, i les poques persones que passen van amb el cap acotat i amb la mirada perduda, i trista. Haig de travessar la plaça, potser tothom és a baix de tot, no ho sé. M’hi dirigeixo, és on sempre vaig, on m’hi estic, i ara amb més ganes que mai perquè vull saber què està passant…
Sí, hi ha molta gent. Molts cotxes, moltes llums, moltes sirenes, moltes cintes, molts policies, molts metges, molts infermers. A la meva ment comença a aparèixer una imatge, un escenari… Molta gent. Molts ferits, molts morts. La meva sang es glaça, començo a plorar i els genolls em fallen. Caic a terra. Estic agenollada davant de l’escena més macabra que mai m’hauria pogut imaginar, davant de l’horror que supera la pitjor de les meves fòbies. Davant de l’infern.
Déu meu. Què t’ha passat, Barcelona? Què t’han fet? Quan ha passat això? Ahir et vaig deixar amb un somriure d’orella a orella, pensant que avui mateix et tornaria a veure. T’han fet mal justament quan ja era lluny de tu, quan et veia molt petiteta si mirava enrere. Havia de ser amb tu, sempre estic amb tu, m’encanta passejar i veure’t. Però per algun motiu vaig marxar abans que res et passés. Per què no hi era quan et van fer això? Qui t’ho ha fet? Per què sento crits? Per què sagnes?
Segur que les meves llàgrimes no faran que el teu dolor desaparegui, però és l’únic que surt de mi després de veure’t tota vermella. Tant de bo et pogués prometre que mai més ningú no et farà mal, però no puc. No et puc protegir. No puc fer res. Només puc ser forta i lluitar amb totes les meves forces perquè no tornis a patir, perquè no tornis a sentir aquest dolor. Però estic molt espantada, tinc molta por, perquè mai no m’hauria imaginat que et podien arribar a fer tant de mal.
Tristesa, por, pànic, repulsió, impotència. Em sap molt de greu. La meva estimada, preciosa i bonica ciutat ha estat tacada de sang. Espero algun dia deixar de plorar per això que t’han fet, i ser tan forta com tu estàs demostrant ser. Sempre seràs casa meva, i per això mai no oblidaré que un dia et van fer mal. No perdonaré mai que vas ser l’escenari de la pitjor de les pors: la mort.