Granada

© Foto de Julian Carvajal

Vens i vas, tant se val
Així és com tu vius, oh
Té, té, tot això
I a mi no em dones res

Hauria d’haver sabut
que no ets de fiar
Als petons els ulls obres
Per què els obres?

Et dono el que tinc
I ho llences com si res
Ho llences com si res, ho he vist
Volia el teu amor no et demanava més
El que tu no entens és que per mi

Una granada no és res greu
Que em tallessin un braç o un peu
Que saltaria davant del tren
Que m’és igual si de cops són cent

Oh, patiria tot el dolor
I una bala directa al cor
I és que per tu moriria
I no hi faries res

No, no, no, no

Més fort, molt més fort
Pega’m fins la mort
Digues “hola” al diable quan tornis on és l’infern

Una boja amb banyes roges
Mira-t al mirall
Em mostres el teu somriure però m’empenys costa avall

Et dono el que tinc
I ho llences com si res
Ho llences com si res, jo ho he vist
Volia el teu amor no et demanava més
El que tu no entens és que per mi

Una granada no és res greu
Que em tallessin un braç o un peu
Que saltaria davant del tren
Que m’és igual si de cops són cent

Patiria tot el dolor
I una bala directa al cor
I és que per tu moriria
I no hi faries res

Si jo estigués ple de flames
Oh, tu veuries com crema el foc
Per què em vas dir que m’estimaves
Si m’odiaves, sempre, sempre m’has odiat

Però si és per tu una granada no és res greu
Que em tallessin un braç o un peu
Que saltaria davant del tren
Que m’és igual si de cops són cent

Patiria tot el dolor
I una bala directa al cor
I és que per tu moriria
I no hi faries res

No, no hi faries res
No hi faries res
Oh, no, tu no has fet mai res

 

Traducció al català de la cançó Grenade, de Bruno Mars, fent coincidir el significat de la lletra original i el ritme.

Anuncios

A la vegada

Sento que m’has utilitzat
Però et segueixo trobant a faltar
Segur que això ja ha acabat?
Només vull els teus llavis besar

Al nostre voltant el temps passa
I no sé trobar ni un sol motiu
Per què el dolor que sento és massa
recança i enyor, per què existiu

No sé si t’odio o t’estimo
Potser les dues a la vegada
A no estar amb tu no m’acostumo
M’has deixat sola i abandonada

Perquè va aparèixer algú altre
Mentre jo de tu no veia res
Que es va adonar de com cuidar-te
I el millor era que jo marxés

Però per tu vaig fer l’impensable
I només necessitava temps
Et vas cansar, és comprensible
No diguis que a sentir per mi tems

Ho odio, però és que et vull amb mi
Encara que veig com n’és, de bella
Si us plau, no vull que res m’abismi
Però sé que jo mai no seré ella

Sé que la mires com un àngel
Com si t’hagués vingut a salvar
Jo era la llum del teu fosc túnel
Amb amor ella l’ha fet minvar

Atura’t, gira el cap i mira
Saps que el que ens uneix és massa fort
Ets enmig d’una densa boira
L’amor per aquesta noia t’ha absort

Vull una altra oportunitat
Com jo no t’estimarà ningú
Et puc demostrar que he canviat
Que amb mi pots estar sempre segur

No sé si t’odio o t’estimo
Potser les dues a la vegada
Et necessito amb mi, ho confirmo
Dels teus petons estic afamada

Segueixo esperant els teus braços
Aquells que tant em van protegir
Que em refeien el cor de troços
Que m’embolcallaven per dormir

Tota la vida seré aquí
T’esperaré fins l’eternitat
Vine, és el nostre destí
Amb tu, per sempre, al teu costat

 

Basat/inspirat en la cançó i hate u, i love u.

Barcelona enrogida

Surto de casa i vaig cap a la parada de l’autobús, a uns quinze minuts, deu si vaig corrents, que és el que acostumo a fer perquè sempre vaig tard. Espero que arribi i hi pujo, mirant si el meu seient de sempre està ocupat. No. Vaig cap allà. M’hi sec i trec el mòbil, per reproduir la llista de música que sempre escolto quan vaig amb bus, aquella que sona durant una hora. Els primers tres quarts d’hora me’ls passo dormint, i és que m’és gairebé impossible no adormir-me amb el vaivé del vehicle i la vibració del motor. I la música, és clar. L’últim quart d’hora ja em desperto, sempre quan arribo a una rotonda en concret. És passar per allà i els meus ulls s’obren automàticament. Hi ha tant per veure. A mesura que l’autobús avança tot recte per una carretera molt gran i molt llarga veig un piló de gent amunt i avall; dones i homes vestits sortint de les seves feines, amics que van al centre comercial, parelles passejant, nens que van cap a la platja, turistes que venen a visitar aquella ciutat de la qual tant han sentit a parlar, famílies que simplement donen un tomb. Cada dia per mi és com una visita guiada, excepte perquè va molt de pressa sense parar, perquè ningú no m’explica cada cosa que veig i perquè no és un d’aquells autobusos vermells sense sostre que van per tot arreu.

Però bé, ja arribo a la parada on haig de baixar, justament el final del trajecte. La plaça on estic la meitat de les meves vint-i-quatre hores, la meva segona casa. Baixo. Mare meva, quina calor. Començo a caminar i noto que res és com sempre, que alguna cosa passa. De primeres em sobta la poca gent que hi ha, quan sol ser un lloc per on costa caminar sense xocar amb algú, i les poques persones que passen van amb el cap acotat i amb la mirada perduda, i trista. Haig de travessar la plaça, potser tothom és a baix de tot, no ho sé. M’hi dirigeixo, és on sempre vaig, on m’hi estic, i ara amb més ganes que mai perquè vull saber què està passant…

Sí, hi ha molta gent. Molts cotxes, moltes llums, moltes sirenes, moltes cintes, molts policies, molts metges, molts infermers. A la meva ment comença a aparèixer una imatge, un escenari… Molta gent. Molts ferits, molts morts. La meva sang es glaça, començo a plorar i els genolls em fallen. Caic a terra. Estic agenollada davant de l’escena més macabra que mai m’hauria pogut imaginar, davant de l’horror que supera la pitjor de les meves fòbies. Davant de l’infern.

Déu meu. Què t’ha passat, Barcelona? Què t’han fet? Quan ha passat això? Ahir et vaig deixar amb un somriure d’orella a orella, pensant que avui mateix et tornaria a veure. T’han fet mal justament quan ja era lluny de tu, quan et veia molt petiteta si mirava enrere. Havia de ser amb tu, sempre estic amb tu, m’encanta passejar i veure’t. Però per algun motiu vaig marxar abans que res et passés. Per què no hi era quan et van fer això? Qui t’ho ha fet? Per què sento crits? Per què sagnes?

Segur que les meves llàgrimes no faran que el teu dolor desaparegui, però és l’únic que surt de mi després de veure’t tota vermella. Tant de bo et pogués prometre que mai més ningú no et farà mal, però no puc. No et puc protegir. No puc fer res. Només puc ser forta i lluitar amb totes les meves forces perquè no tornis a patir, perquè no tornis a sentir aquest dolor. Però estic molt espantada, tinc molta por, perquè mai no m’hauria imaginat que et podien arribar a fer tant de mal.

Tristesa, por, pànic, repulsió, impotència. Em sap molt de greu. La meva estimada, preciosa i bonica ciutat ha estat tacada de sang. Espero algun dia deixar de plorar per això que t’han fet, i ser tan forta com tu estàs demostrant ser. Sempre seràs casa meva, i per això mai no oblidaré que un dia et van fer mal. No perdonaré mai que vas ser l’escenari de la pitjor de les pors: la mort.

Naranja

Naranjas. Qué poco interés me suscitaban en un principio pero cómo me han podido llegar a gustar. Ese árbol que siempre estaba ahí al que no prestaba mucha atención. Un día algo hizo que me acercase y cogiese uno de sus frutos. A primera vista ni su forma ni su color me llamaban, pero de nuevo algo me decía que tenía que probarlo. Y digamos que la primera vez no es que me gustase mucho, pero fui comiendo una cada día. Durante meses no hacía más que pensar en naranjas y en cómo me hacía sentir comerlas, y acabó siendo uno de mis alimentos favoritos. No sé cómo se dio ese cambio, cómo pasé de que me gustasen más bien poquito a casi ni poder vivir sin comerme una al día, pero así fue. Y me encantaba que así fuese, pues me aportaban frescura, energía, vitalidad, me hacían sentir bien…

Pero nada podía ser tan bonito. De vez en cuando cogía alguna que estaba mala y que me dejaba mal por dentro, era demasiado amarga. Pero, ¿y qué? ¿Por una naranja mala iba a dejar de comerlas? No podía dejar que algo puntual cambiase por completo mi pasión por ellas. Pero esas naranjas malas cada vez eran más y estaban empezando a estar por todo el árbol. Era muy difícil esquivarlas y por cada buena que comía me llevaba tres que no lo eran. Aun así, yo quería seguir comiéndolas, ¡me gustaban! Hacía lo posible para intentar detectar las que no eran buenas e ir solo a por las que quería, las que no eran malas. Pero eso me suponía mucho esfuerzo y mucho malestar, porque alguna mala siempre me llevaba, y me sentaba como una patada en el estómago.

Un día decidí apartarme del árbol y verlo con perspectiva, desde la lejanía. Quería saber si había algo que yo no estaba viendo, algo que estaba haciendo que hubiese tantas naranjas malas. Me sorprendió ver que el naranjero ya no tenía el mismo color, el color con el que yo lo conocí. Estaba mucho más oscuro, ennegrecido, triste… Y yo no me había dado cuenta. Tuve que apartarme y ponerme bien lejos de él para ver que las naranjas buenas se habían acabado, o que si quedaban algunas, el esfuerzo para conseguirlas era tan grande que no valía la pena, porque todas las demás, que eran malas, me hacían daño. Cuánto tardé en darme cuenta de que ya nada era igual y que hacía tiempo que había estado luchando para que todo siguiesen bien, para que las naranjas que tanto me gustaban estuviesen ahí… pero las cosas cambian, cambian cuando menos te lo esperas, y lo único que puedes hacer es dejarlo pasar, apartarte, pasar página y superarlo.

Lo malo es que nada hará que olvide esas riquísimas naranjas que un día tanto me gustaban, y que siempre que vea, escuche o lea algo sobre ellas me vendrán a la cabeza todos estos recuerdos, tanto las naranjas en sí como el lugar de donde son, e incluso la misma palabra: naranja. Siempre las recordaré porque me dieron momentos muy buenos, momentos tan buenos que siempre pensé que durarían para siempre. Su sabor me dejaba en una nube, pero una a la que jamás volveré, pues igual que los buenos recuerdos acudirán a mi mente cuando me encuentre con ellas, los malos también lo harán, y por desgracia lo harán con una presencia infinitamente mayor que los buenos, cada vez más diminutos.

Somriure tancat

Quan camines pel passadís de l’institut, sempre veus una noia davant d’un armariet molt gran, immòbil i amb les mans al pit, ben juntes. Ah, i amb un somriure d’orella a orella. La gent acostuma a passar pel seu davant i ella sempre saluda i pregunta com va tot. A tothom li encanta parlar-li i entaular una conversa, perquè sempre té resposta per tot i sol aconsellar molt bé. Saps que sempre que vulguis podràs anar allà i trobar-te-la, disponible per a tothom. Per als problemes de tothom.

El fet és que tu sempre passes per allà i veus com la gent es para per explicar les seves coses, però tu mai no ho has fet, i em pregunto per què. Per què sempre et quedes a un racó mirant com tots els altres es relacionen amb ella? Segur que tens moltes coses a dir!

Ostres, no m’ho puc creure. De veritat que estàs anant cap a ella? Per fi li diràs alguna cosa! Ja tocava, déu meu. Sempre a un costat en lloc d’anar i parlar de qualsevol cosa que et preocupi. Realment has estat perdent el temps, però bé, mai no és tard quan arriba. Què li explicaràs? Sé que fa dies que estàs preocupat per allò que et va pass… Espera. Què fas? Ella s’està… movent? Ha abaixat les mans, aquelles mans que sempre té al pit, i t’està agafant el braç! I això que veig, no seran llàgrimes? I ha deixat de somriure! Però es pot saber què és el que li has dit?

Només li he fet una pregunta: com estàs?

Him

He estat aquí sentada pensant en tot allò pel qual voldria disculpar-me. Tot el mal que ens hem fet mútuament. De tot pel qual et vaig culpar. Tot el que necessitava que fossis o que diguessis. Em sap molt de greu. Sempre t’estimaré perquè vam créixer junts. I em vas ajudar a ser qui soc. Només volia que sabessis que dins meu sempre hi haurà una part teva. I n’estic realment agraïda. En qui sigui que et converteixis i on sigui que et trobis en aquest món tan gran, t’envio tot el meu amor. Ets el meu amic, fins el final.

—Theodore, ‘Her’.

Sense títol

26.04.17.

Vull que quedi per escrit tot allò que sento dins el meu cor, o com vulguis anomenar a aquell raconet de nosaltres mateixos que emmagatzema tots els sentiments.

Cada dia que passa et perdo una mica més, mentre tu segueixes envaint cada cop més tot el que soc i tot el que tinc.

Ets una persona meravellosa que sap com fer-me feliç, però me n’he adonat tard. Bé, no diré que no ho veia, però feia com si no. I dic que me n’he adonat tard però no per mi, sinó tard per tu, perquè vas haver de cansar-te d’esperar per jo despertar. No vam coincidir i seguim sense fer-ho.

Per mi sempre serem tu i jo, per moltes altres persones que passin per les nostres vides. Llàstima que no sigui el tu i jo que m’agradaria que fóssim per culpa de la meva pusil·lanimitat.

No ets conscient del que arribo a sentir per tu. No t’imagines com no hi ha altra cosa que no siguis tu al meu cap. No saps quants cops m’he imaginat estant amb tu a qualsevol lloc del món i en qualsevol moment. Ara, d’aquí a deu anys, d’aquí trenta, d’aquí seixanta… No pots arribar a saber com és de llarga la llista de coses que no et dic durant el dia, de totes les carantoines que et faria i de totes les vegades que no pararia de dir-te com d’important ets i com et necessito.

En el fons sé que algun dia et diré les paraules màgiques, i aquell dia serà pitjor que qualsevol altre. Perquè quan per fi pronunciï el que ets per mi, tu ja no hi seràs, i serà massa tard. I sabré que no haver sigut valenta significarà haver comès l’error més gran de la meva vida, i perdre allò que tant desitjo i que sempre desitjaré.

No et puc demanar que esperis, però el dia que m’armi de coratge arribarà. Jo et diré el que sento, i sé que de tu escoltaré un «em sap greu, però és massa tard» en lloc del «i jo també» que em faria ser la persona més feliç d’aquest món.

Si mai no arribo a dir res, creu-me que me’n penediré. Que lamentaré la resta de la meva vida no haver-ho deixat tot per tu. Tu, el que val més la pena d’aquest món.

Els ulls se’m neguen de llàgrimes cada cop que penso que mai no tindré el valor de dir-te que… t’estimo.

Pel passat, per l’avui i pel futur: Ho sento. No sóc suficient. No sóc massa.