Les ales

Puc volar. Unes ales han aparegut a la meva esquena. Són grans, d’uns 2 metres, i el plomatge és blanc i brillant. No sé el com ni per què han aflorat, però sé que tenen una funció i no deixaré passar l’oportunitat.

Obro la finestra de la meva habitació i m’assec a la cartel·la de manera que les cames em pengen. Penso en si tirar-me o no. Són 6 pisos, si les ales no es belluguen, moriré. Decideixo arriscar-me i m’impulso per caure. Tanco els ulls quan noto que el meu cos es precipita a terra. Vaja, sembla que les ales no han servit de res, estic a punt de morir. Obro els ulls i veig el terra que està a punt de tocar-me, i les ales m’enlairen. Com quan s’obre un paracaigudes, m’elevo més enllà del meu edifici i em quedo suspesa en l’aire. Puc veure el mar limitant el cel, que es degraden del blau al vermell, aquest últim provocat pel fulgor del sol.

Començo a moure’m per a veure si sóc capaç de controlar les ales; en qüestió de minuts ho domino, és molt més fàcil del que pot semblar, és com moure un braç o una cama. Volo ben amunt perquè ningú em pugui veure, vull evitar malentesos. Recorro tota la meva ciutat veient-ho tot d’una mida realment petita, ni tan sols puc distingir bé les persones, són com formigues. És tan relaxant deixar-te portar pels corrents de vent i sentir el so dels ocells al meu voltant.

Sense gairebé adonar-me’n es fa de nit. La celístia és suficient per poder veure-hi i no perdre’m. Arribo a l’església i m’hi sento al capdamunt. A baix de tot hi ha dues espelmes a costat i costat de la portalada. Les flames vacil·len pel vent, creant ombres que no paren de bellugar-se.

Es fa tard i és hora de tornar a casa. Vaig cap a la meva habitació travessant de nou tota la ciutat per trobar-me la meva finestra oberta, tal com l’havia deixat en marxar. Estic cansada i em fico al llit amb la intenció de dormir, i penso que les ales desapareixeran. Segur que han estat un regal de l’univers perquè gaudís per un dia, però que aquest obsequi ja s’ha esgotat. Per sorpresa meva, les ales no només no desapareixen sinó que m’embolcallen i m’abrigallen. S’hi està tan bé que m’adormo i em submergeixo en el somni més profund i més dolç que he tingut mai.

Perquè la imaginació és l’arma més poderosa que tinc; són les meves ales. I puc volar.